Persones amb discapacitat física – Bàsquet en cadira de rodes

Avui dia la pràctica esportiva està totalment integrada en el procés de rehabilitació de les persones amb discapacitat; l’esport adaptat s’ha convertit en un aliat terapèutic molt potent per millorar la salut, el grau d’autonomia funcional, l’autoestima i la capacitat de relacionar-se; aquestes circumstàncies afavoreixen una millor integració social.

II Jornada educativa de la temporada 2010-2011.

Detall històric:

La introducció de l’esport adaptat a l’Estat Espanyol va tenir lloc a Catalunya. L’any 1958, la diputació de Barcelona sota la direcció del senyor Joan Antoni Samaranch, inaugura les Llars Mundet a la zona de la Vall d’Hebrón de Barcelona, per acollir a nens i joves provinents de l’antiga Casa de Caritat.

El director d’esports del centre, el salesià Joan Palau, inspirat en la filosofia del Dr. Guttmann, va fomentar l’activitat esportiva dels joves amb discapacitats, ja que entre els residents hi havia un gran nombre d’afectats per seqüeles de la poliomielitis.

Per tal que aquests joves no es veiessin segregats, va habilitar un espai específic, el camp de Santa Rita, on es practicava esport. Natació, tennis taula i atletisme, sota les ordres de l’entrenador de natació Senyor Pere Cervera.

Als inicis dels anys seixanta, coincideixen en aquest tipus d’iniciatives el Dr. Ramon Sales Vázquez, director de traumatologia de la Vall d’Hebrón, el qual introdueix el bàsquet en cadira de rodes com a teràpia pels seus pacients paraplègics.

Paral·lelament, els doctors Emili Isamat i Miquel Sarrias, aquest últim deixeble del Dr. Guttmann (Hospital Institut Guttmann), introdueixen com a pràctica rehabilitadora dels seus pacients, diverses disciplines esportives adaptades. Principalment la natació, el tir a l’arc, el bàsquet en cadira de rodes, el tennis i la boccia. En concret el bàsquet en cadira de rodes va ser inventat al 1946 per ex jugadors de bàsquet convencional dels EUA, que després de patir lesions de guerra, van voler experimentar novament un esport altament atlètic.

Precisament, a l’estat de Califòrnia va néixer la associació nacional de bàsquet en cadira de rodes i va ser on es va disputar el primer campionat del món no oficial.

La federació catalana d’esports per a discapacitats físics, va ser constituïda l’any 1969.

Definició discapacitat i dades epidemiològiques (font informativa. Institut Guttmann).

Discapacitat:
Restricció o absència de la capacitat de realitzar una activitat de la manera o dins els marges del que es considera normal.

Limitacions a les activitats:
Dificultats que una persona pot tenir en el desenvolupament o realització d’activitats.

El concepte de discapacitat i el de limitacions a les activitats, tenen a veure amb les conseqüències que la deficiència produeix en la persona i en la seva capacitat per fer coses: dificultat per desplaçar-se, per comunicar-se, per autocuidar-se, per comprendre, per veure, etc…

Al 2002, segons “l’enquesta de discapacitats, deficiències i estat de salut”, a Espanya hi havia un total de 3.528.221 persones amb alguna discapacitat, això representa un percentatge del 9% de la població. D’aquest total, 1.455.569 persones eren més joves de 65 anys, el que representaria, aproximadament, el 4% de la població.

La seva distribució segons la discapacitat que provoca, és la següent:

– Discapacitat per a veure 1.002.300 (27,1/1.000 habitants).

– Per a sentir-hi 961.358 (26,0/1.000 hab.).

– Per a comunicar-se 359.362 (9,7/1.000 hab.).

– Per aprendre 574.418 (15,5/1.000 hab.).

– Per a desplaçar-se 1.224.046 (33,0/1.000 hab.).

– Per a utilitzar extremitats superiors 1.092.887 (29,5/1.000hab.).

– Per a sortir fora de casa 2.089.707 (56,4/1.000 hab.).

– Per a cuidar-se a si mateixos 776.885 (21,0/1.000 hab.).

– Per a fer les tasques de casa 1.460.590 (39,4/1.000 hab.).

– Per a relacionar-se amb altres 568.724 (15,4/1.000 hab.).

Utilitat o finalitat de l’esport per a les persones discapacitades.

L’esport és una de les manifestacions socials més importants dels nostres temps. Tothom reconeix els valors socials, culturals i educatius que la pràctica esportiva proporciona al desenvolupament tant personal com social de l’ésser humà.

La pràctica amb cura de l’esport és una font de salut entesa no només físicament, sinó en la més àmplia dimensió del benestar de la persona. Si això és important per a tothom, encara ho és més per a aquelles persones que presenten alguna discapacitat.

Avui dia la pràctica esportiva està totalment integrada en el procés de rehabilitació de les persones amb discapacitat; l’esport adaptat s’ha convertit en un aliat terapèutic molt potent per millorar la salut, el grau d’autonomia funcional, l’autoestima i la capacitat de relacionar-se; aquestes circumstàncies afavoreixen una millor integració social.

“La finalitat més noble de l’esport per a les persones amb discapacitat és ajudar-les a restaurar la connexió amb el món que les envolta”.

Dr. Sir Ludwig Guttmann.

Aportem aquesta informació per a complementar la jornada viscuda el passat divendres 13 de maig de 2011 i perquè tothom sigui ben conscient de la transcendència que pot tenir l’esport per a les persones amb discapacitat física, com a eina de superació i rehabilitació.

Ben cordialment,